Ells ens diuen

Durant el distès i agradable moment que va tenir lloc passada la projecció pública de “Dins La Fosca”, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb molta gent, comentant coses, anècdotes i experiències al voltant d’aquell èpic rodatge. Enmig de l’emocionant aldarull de sensacions i paraules, un comentari va esquinçar la meva atenció: “-El proper Ells ens diuen te’l farem a tu, que ho sàpigues”. Jo no sabia si prendre’m aquella sentència com un elogi o com una amenaça. El comentari provenia d’una redactora de la publicació bimensual local de Llorenç del Penedès, el Portal NouEn ella, hi ha un apartat que sempre es dedica a realitzar una extensa entrevista a un llorencenc o llorencenca, sigui per algun motiu concret, o simplement per conèixer la seva vida. Com a fidel seguidor de la publicació (des de casa per herència familiar des de petit), i com a membre de la seva redacció, sempre he guardat un personal respecte per a aquesta secció, ja que penso que esdevé un retrat històric no només del subjecte entrevistat, sinó del moment i l’època que viu el meu poble natal, allò que s’hi cou i les coses bones i interessants que amaga cada habitant. És per això que vaig notar com si em caigués de sobte un gran pes de responsabilitat a sobre, a la vegada que va començar a envair-me un avergonyit rubor. Però no hi havia dubte que l’ocasió s’ho mereixia, així que una vegada publicada en el format paper (i que duri per molts anys), aquí us transcric digitalment l’entrevista íntegre, esperant que conegueu algun nou detallet d’aquesta etapa de la meva vida. Gaudiu-la.

Joaquim Sicart

“En aquesta ocasió entrevistem Joaquim Sicart i Bertran, el Quim per qui el coneix. Malgrat la seva joventut ja fa temps que té clara la seva vocació artística. L’hem pogut veure fent teatre amb La Cumprativa, fent exposicions, amb una de les seves grans passions: el Titanic. De ben petit ja va pintar un mural del Titanic a una paret de casa seva i arran del centenari del seu enfonsament el 2012 va organitzar un seguit d’actes: Un documental, una exposició, ball d’època… I l’últim gran projecte aquest curtmetratge: “Dins La Fosca”. 

Quins són els teus inicis en el món artístic i audiovisual?

Mentre cursava el Batxillerat Artístic vaig començar a manipular programes d’edició de vídeo i a adquirir coneixements de fotografia, però no va ser fins que em vaig trobar al segon any de la carrera de Belles Arts que no se’m va despertar el cuquet d’experimentar i realitzar petits treballs audiovisuals. A la universitat va ser on vaig poder començar a endinsar-me en aquest món. Malgrat cursar una carrera que no està especialitzada específicament en l’àmbit cinematogràfic, si que ho està en el de la branca de la creació audiovisual, i gràcies a això vaig tenir a l’abast professors i eines que em van anar influenciant inconscientment per adonar-me, a la recta final de la carrera, que el que m’agradava fer era allò. Allà vaig poder començar a familiaritzar-me amb més programes, tècniques i maneres de treballar amb el vídeo com a element principal. Durant els dos últims cursos vaig realitzar un parell de curtmetratges documentals (Operation Titanic el 2012 i Fosca el 2013), guanyant una matrícula d’honor pel primer i servint-me el segon com a Projecte de Final de Carrera.

Com se’t va acudir la idea de fer un curt?

Amb tota l’experiència viscuda durant la carrera de Belles Arts, vaig decidir que volia fer un curtmetratge com a Projecte de Final de Carrera. Però a l’hora de la veritat em vaig adonar que aquella idea era massa gran com per a comprimir-la dins les premisses d’un projecte de final de carrera. Jo mai havia fet res semblant, i creia que per dedicar-hi el temps que es mereixia i treballar bé, el curt l’havia de portar fora del context universitari, com un projecte personal. Finalment, el Projecte de Final de Carrera va ser un altre curt, menys complex, on s’explica a mode de “fals documental” el perquè no es va poder dur a terme el projecte inicial. Acabada la carrera, estava disposat a dedicar tot el meu temps i esforços a tirar endavant el curtmetratge que tant anhelava fer.

I la història?

Quan vaig pensar el guió em trobava a l’últim curs de la carrera. A Belles Arts t’acostumen a marcar els enfocaments dels projectes, malgrat que et deixen total llibertat creativa. Amb el Projecte de Final de Carrera passa que ningú et limita en cap condició. Per això jo vaig decidir fer un curtmetratge, i també vaig decidir que en la gestació del seu guió em deixaria inspirar per tot allò que havia deixat arraconat durant els quatre anys de carrera. Un dels elements claus va ser la música. Personalment sempre m’he sentit atret per la mitologia i les llegendes, també per la música. I concretament existeixen alguns compositors que m’agraden força i que en moltes de les seves peces s’hi expliquen faules fantàstiques inspirades en la seva pròpia cultura folklòrica o mitològica. Mussorgsky, Korsakov, Stravinsky, Berlioz… són alguns dels artistes esmentats, la música dels quals em va servir per construïr un fil argumental que seguia l’estructura d’algunes de les seves peces musicals. El resultat va ser un conte fantàstic a mode de faula titulat “Dins La Fosca”, on jugant amb elements de casa nostra, explica l’aventura d’un noi que és absorbit per una foscor (literal i figurada) de la que només ell podrà esbrinar com sortir-ne. Una metàfora de la vida que tracta sobre aquells moments difícils que tothom es troba en algun moment i en els quals s’han de prendre decisions que poden canviar el rumb del teu destí.

Què es necessita per fer un curtmetratge?

Sobretot predisposició i compromís. I també grans dosis de generositat desinteressada. Si una cosa diferencia un curtmetratge d’un llargmetratge, és que el primer esdevé un projecte amb pocs recursos (per això la característica de fer-lo curt). Sovint, aquest tipus de pel·lícules no tenen cap pressupost o en tenen un de molt bàsic, fet que condiciona bastant a l’hora de buscar un equip (tant artístic com tècnic) que hi vulgui treballar. Però precisament un curtmetratge és el mitjà ideal perquè aquelles persones que volen començar a obrir-se pas en el sector cinematogràfic hi puguin participar per començar a llaurar-se un currículum. És per això que, primer de tot, el que cal és trobar tot aquest equip que hi vulgui treballar sota la condició que ningú cobrarà ni un cèntim per la feina que hi farà. Per això és difícil trobar gent que reuneixi totes aquestes característiques, que siguin competents i que a més a més, s’hi vulguin comprometre formalment. Però amb “Dins La Fosca” hem tingut molta sort, i la cirereta del pastís han estat les infinites col·laboracions que hem rebut per part de diferents persones, grups i entitats.

Has necessitat moltes col·laboracions?

Sempre dic que “Dins La Fosca” sense les col·laboracions que ha tingut, no hauria estat el mateix (per no dir que potser no hauria ni arribat a ser mai res). Però des del primer moment jo estava sol, i com un cavall que estira un carro, he hagut d’anar buscant una per una totes les persones que necessitava que m’ajudessin i carregar-les al carro. Jo poca cosa més podia fer a banda de dirigir. Al principi vaig comptar amb la família (pilar fonamental) i un grapat d’amics, aquells que sempre s’apunten a un bombardeig. De mica en mica vaig anar ampliant la recerca, fent càstings i parlant amb contactes. Volia que hi hagués un mínim de professionalitat, o si més no, que la gent que configurava l’equip fossin persones relacionades directament amb les tasques que els hi tocaria fer. Finalment, més de 40 persones conformarien l’equip directe que es repartiria entre la producció i la postproducció. A elles se li han de sumar unes 300 col·laboracions més, indirectes i particulars, i la col·laboració de l’Orquestra Simfònica de les Terres de l’Ebre, dirigida per Jordi Bonilla i formada per una cinquantena de músics, que s’encarregarien d’interpretar la banda sonora composta per l’ampostí Tomàs Simón.

Quins són els teus referents?

Considero que en el procés creatiu de “Dins La Fosca” m’he deixat endur una mica per allò que em semblava que volia fer i que m’agradava fer. Però és innegable la influència d’alguns referents que m’han ajudat a ampliar el meu camp de visió. L’estil i la forma d’aquest curtmetratge no és una idea nova, però si que és molt concreta. Deixant de banda els propis inicis del cinema, he tingut presents cintes tan diverses com “La Antena” (Esteban Sapir, 2007), “Le Ballon Rouge” (Albert Lamorisse, 1956), “Ludwig” (Hans-Jügen Syberberg, 1972), qualsevol pel·lícula de Jacques Tati (Les Vacances de M. Hulot, 1953, per exemple) o la més explícita en aquest cas, “Fantasia” (Disney, 1940).

Has participat en cap altre projecte cinematogràfic?

He realitzat petits treballs personals i editat un videoclip per al grup musical Wiosna, però “Dins La Fosca” és el primer projecte cinematogràfic seriós al qual he fet front.

Explica’ns com has pogut finançar aquest projecte.

Partint inicialment des d’un pressupost zero, tots els costos i despeses els he sufragat de la meva pròpia butxaca. Evidentment que sempre he intentat optimitzar recursos i buscar alternatives econòmiques que em pogués permetre, però en un projecte sense ànim de lucre com aquest, per petit que sigui, hi ha unes despeses bàsiques. La situació política d’avui té molt abandonat el sector cultural, i si els ajuts i subvencions per aquest departament ja són escasses, imagineu-vos per a un projecte tan petit i independent com aquest. Per això, el desembre de 2013 vam iniciar una campanya de micromecenatge (crowdfunding) a través d’internet, on buscàvem persones que volguessin fer-nos de mecenes aportant-nos alguna petita quantitat econòmica. Aquest sistema de finançament és bastant nou i funciona molt bé en projectes com aquest, sobretot en el món creatiu i artístic. Es tracta d’un sistema on tothom qui vulgui pot convertir-se en mecenes d’un projecte, i a la vegada participar en ell. Aquesta interacció té lloc quan per una aportació econòmica, aquell mecenes rep una recompensa a canvi. En el nostre cas, les recompenses tracten de DVD’s del curtmetratge, entrades per l’estrena o la preestrena, cartells o agraïments als crèdits del film. Gràcies a la realització d’aquest micromecenatge es van poder cobrir algunes de les despeses bàsiques del projecte, de manera que malgrat tot, ningú hi hagués de sortir perdent res. “Dins La Fosca” deu molt d’aquestes col·laboracions, i l’equip n’estem infinitament agraïts.

Tens pensat presentar-te a algun festival internacional o nacional?

I tant! De fet, aquest era un dels nostres objectius des del principi. Obtenir un bon treball que fos digne de ser presentat arreu per poder mostrar la feina feta per les persones que hi han participat. Actualment ja hem presentat el curt a diversos festivals, de moment la majoria nacionals. La intenció és anar-nos estenent de mica en mica a escala internacional i esperar a què es vagin obrint convocatòries. El dia d’avui “Dins La Fosca” està inscrit a 16 festivals (i creixent), entre els quals hi ha el Fic-Cat (Roda de Barà), el Festival de Cinema de Sitges, el Mostremp (Tremp), el Nocturna Film Festival (Madrid), el Filmets (Badalona), el Zinebi (Bilbao) o el Festival Internacional de Cortometrajes de México. A veure si tenim sort en algun d’ells!

Si haguessis pogut comptar amb més diners què canviaries?

Aquest seria un hipotètic escenari, el qual no m’he plantejat mai perquè sempre he preferit tocar de peus a terra. Però si hagués tingut aquesta oportunitat, potser ho hauríem destinat a millorar la infraestructura tècnica i material. Tot i així, considero una proesa la qualitat que hem obtingut amb els mitjans que comptàvem. N’estem tots força satisfets.

Explica’ns alguna anècdota del rodatge.

Anècdotes n’hi ha moltes, sobretot d’aquelles que en el moment les pateixes però de les que després te’n rius. La majoria d’elles tenen lloc a Marmellar, on havíem de rodar la majoria de les escenes. Per molt que sigui un poble abandonat, no hi ha hagut ni un sol dia de rodatge en el qual no ens hàgim trobat ningú rondant per la zona. El més sonat va ser un dia que vam arribar allà a la tarda (per preparar la zona per rodar-hi de nit) i ens vam trobar un grup de 20 fotògrafs plantats amb els seus trípodes davant del campanar perquè havien de fer unes fotografies nocturnes. Ells deien que no marxarien perquè havia costat molt reunir-se, ja que eren de diferents punts de Catalunya. A nosaltres també ens costava reunir-nos cada dia de rodatge! Després de parlar amb ells i ensenyar-los el nostre permís de l’ajuntament per estar allà, vam arribar a un acord: ells fotografiarien primer, tot just es pongués el sol, i després ens deixarien via lliure a nosaltres. Però va arribar la nit i ells es van allargar. Preocupats per haver-nos-hi d’enfrontar, just aleshores es va posar a ploure. Amb prou feines vam poder tapar l’equip elèctric que la pluja va aturar-se, mentre ens adonàvem que ells havien marxat. Nosaltres vam reprendre el rodatge, però unes hores més tard es van presentar tres grups de 30 persones cada un d’excursionistes nocturns, que feien una ruta de pistes amagades per Marmellar. Davant la sorpresa d’uns i altres, vam treballar conjuntament mentre entre tots controlàvem el seu pas pel mig del “plató”, sempre respectuosos i encuriosits. Va ser una aventura que ens va fer oblidar una mica el fred de la nit.

Què t’ha portat personalment aquest projecte?

Amb el que em quedo al final de tot plegat és l’enorme experiència que he adquirit. Ja no només cinematogràficament, sinó personalment. El tracte amb les persones, el treball en equip i la cohesió que s’ha generat amb la pinya que hem fet. Hem passat moments durs i de tots colors, però sempre m’he sentit acompanyat i recolzat per unes bellíssimes persones que ho han donat tot i que ho han fet de la millor manera que han pogut. Veure que algú creu en tu, en el teu projecte, i que s’hi llança de cap… no té preu. “Dins La Fosca” és tant seu com meu.

Quin és el teu pròxim projecte?

Amb la convicció de què una cosa així costarà molt de repetir-se, de moment no estic treballant amb cap altre nou projecte. L’actual projecte és acabar de tancar el cicle de “Dins La Fosca” presentant-lo a tots els festivals que pugui, que ja és feina. Tot i que em tomben moltes idees pel cap que algun dia m’agradaria materialitzar, ja que un projecte com aquest et fa venir ganes de repetir. Tot aquest procés d’aprenentatge m’ha servit per entendre i veure moltes coses. El que tinc clar és que si se’m torna a presentar l’oportunitat, aleshores serà el moment de treballar amb tot allò que he après i espero que amb unes condicions si més no diferents. Tot plegat és un caramel massa temptador com per a dir-li que no.

Gràcies Quim per aquesta entrevista. Sabem del cert que això no quedarà aquí i que tens una llarga carrera artística per endavant. A part de la sensibilitat i la qualitat artística tens una gran tenacitat que et fa tirar endavant projectes que poden semblar llunyans i difícils d’aconseguir. La realitat moltes vegades supera la ficció com segur bé saps. Esperem poder seguir gaudint de ben aprop els teus èxits i que si l’èxit et porta lluny d’aquí no t’oblidis dels orígens.

 Autors: Eugènia Guasch, Xènia Ràfols i Marc Morales”

Llum i foscor

FOTO / Cristina Olivé

Han estat uns mesos d’hibernació llargs. El palpitar del dia a dia seguia sense aturar-se, només que més lleu i colgat per capes d’hores frenètiques i dies curts. Però aquí estic, viu, més viu que mai.

Aquests dies en què ja es comença a respirar ambient primaveral es compleix un any que finalitzàvem el rodatge de “Dins La Fosca”, o altrament conegut com “El Curtmetratge que ha Ocupat el Temps Complet de la Meva Vida Durant els Últims Dos Anys i Mig”. I és un veritable gust afrontar aquesta vinguda d’aires frescos i nous amb l’estrena –esperadíssima estrena– de “Dins La Fosca”.

Si mai algú té temps i es volgués interessar per les entranyes de tot aquest gran projecte, que no ho dubti, que per la meva part estaré encantadíssim i disposadíssim a compartir totes i cada una de les vivències viscudes, que no han estat poques. Jo ja suposo que aquí cadascú es farà una idea de com es produeix una pel·lícula. Jo mateix pels volts del 2012 també m’hauria inclòs en aquest sac. Però lluny de la realitat, fins que no m’hi vaig posar de ple no vaig agafar una veritable consciència sobre el que m’estava a punt de caure a sobre.

Em preguntareu: Però tu tens estudis sobre aquest àmbit? La resposta és no. En cap moment he tingut l’oportunitat –anhelada oportunitat– de poder-me permetre estudiar de valent això que anomenem cinema. Tant de bo el formar-se i el culturitzar-se estigués sempre a l’abast de tothom. No, no tinc estudis formals específics de cinema. Però per sort, al principi de tot aquest projecte comptava amb una mica de reforç. Des de petit, el món del cinema m’ha anat atraient com la llum a una arna. Sempre de lluny al principi, com a espectador, però apropant-m’hi cada vegada més a mesura que avançava la meva carrera acadèmica. I vet-ho aquí que un bon dia em vaig trobar amb l’oportunitat de realitzar unes assignatures relacionades amb el món audiovisual mentre cursava la carrera de Belles Arts. I allà va començar tot.

No podia negar que el meu interès es va veure potenciat per aquells coneixements i aquells exercicis que ens feien fer, i em vaig sentir veritablement animat a deixar volar la creativitat tot experimentant en el medi. Per això vaig triar que com a treball de fi de carrera volia realitzar un curtmetratge. Tal com us he dit abans, això va ser a finals de 2012.

Si aleshores m’haguessin dit com acabaria tot plegat no m’ho hauria pas cregut. La llavor que aquell hivern vaig plantar, de seguida va trobar una bona terra on germinar, i les arrels començaven a guanyar força amb la confiança que dipositava cada persona que de mica en mica s’anava sumant al projecte. Malgrat alguns imprevistos i obstacles que de tant en tant anaven sorgint, amb el temps vam anar adquirint certs nivells de –m’atreviria a dir– maduresa. No m’agrada presumir, però he de dir que va ser tot un plaer treballar amb l’equip que finalment va conformar la plantilla de “Dins La Fosca”. Una quarantena de persones, joves, estudiants (i no estudiants), vinculats (alguns més i alguns menys) en el món del cinema i amb moltes ganes de donar el millor de la seva feina per aconseguir treure un resultat del qual en poguéssim estar orgullosos.

Cristina Olivé

FOTO / Cristina Olivé

No va ser un camí fàcil, arribar fins allà. I per descomptat, tampoc seria un camí gaire planer el que ens esperava. Però tots teníem la nostra fe dipositada en el projecte. Hi vam dedicar moltes hores, dies, setmanes… i dono fe que a tot això ho acompanyen infinitat d’anècdotes. Vam passar fred, vam patir, vam riure, vam al·lucinar, vam viure moments de tots colors… i amb això em vaig adonar que, realment, el que estàvem fent allà era aprendre. Diuen que no hi ha res com la pràctica d’una cosa per aprendre realment el que tens entre mans. I estic totalment convençut que el que hem viscut a “Dins La Fosca” molt difícilment es pot arribar a entreveure ni una mil·lèsima part en cap dosi de teoria. Ho dic per experiència. La teoria i la pràctica no són el mateix. El que una teoria et pot intentar explicar amb mil paraules mai s’acostarà ni un gram a la realitat que després hauràs d’afrontar. Amb això només vull dir que crec que amb el treball que hem hagut de realitzar, amb els entrebancs que ens han sorgit, amb les solucions que hem hagut de buscar, i amb l’experiència viscuda en general, ens hem enfortit en molts aspectes. I resoldre tots els reptes que se’ns han anat presentant, ho hem après sobre la marxa, amb el treball de camp. Mai m’ho hauria pensat, per aquell 2012. I per això arribats a aquest punt, miro enrere i penso: “Coi, després d’haver passat per tot el que t’ha tocat passar, pots estar agraït que el resultat sigui tan digne, que l’experiència s’hagi convertit en irrepetible i d’haver treballat colze a colze amb un grup de persones immillorables que en tot moment han intentat aportar allò que sabien i podien fer amb el màxim de professionalitat possible”. I ho dic i ho reitero. Estic molt content i agraït per tot plegat.

Crec que a tot l’equip ens costava albirar aquest horitzó en el qual ens trobem ara. No exagero quan dic que les vam passar de tots colors, però tampoc menteixo quan dic que si, que ha valgut la pena. I omple de veritable il·lusió veure que les coses han sortit bé després de tot. Sobretot perquè ens sentim “Dins La Fosca” com quelcom molt nostre, aconseguit amb el nostre esforç des de nosaltres i per a nosaltres. Ens mereixem aquest resultat. Nosaltres hi hem treballat de valent, i ho hem afrontat tot de dalt a baix.

El repte ja és important en si mateix per la magnitud que amagava el projecte, però encara ho és més per la situació que està passant el cinema (sobretot l’independent) i la cultura en general al nostre país. Veure que no es dóna suport a aquest pilar fonamental de la nostra societat pot fer que propostes tan petites i modestes com la nostra s’acovardeixin i llencin la tovallola. O pitjor, que no gosin mai fer el primer pas. Fa mal quan files més a prop i et trobes que cap institució, departament cultural o associació et brinda cap ajut, o diposita un vot de confiança en els joves emprenedors. La cultura ens defineix, senyores i senyors. És un dels nostres estendards, que diu més d’una societat que les paraules que es puguin utilitzar per descriure-la. La cultura és la base de tota civilització, i aquest pilar tan important està ferit de mort i amenaça en caure, arrossegant amb ell tot allò que ens identifica com a persones. No hauríem de permetre mai que aquests valors i drets tan importants es vulneressin de la manera en què ho estan ara. I sobretot, mai s’haurien de tallar les ales als talents emergents. Aquests talents són (som) el futur, i és molt frustrant veure com a tot arreu et trobes portes tancades.

És molt important lluitar per uns ideals, i sobretot, si aquests ideals són tan nobles. Només així s’aconsegueixen refermar els valors que tant defensem i que tan desprestigiats tenim.

Cristina Olivé3

FOTO / Cristina Olivé

Nosaltres hem cregut amb “Dins La Fosca”, i nosaltres mateixos hem format el front de resistència i lluita per defensar-lo i donar-li l’acabat que es mereixia. Cal recordar que absolutament totes les persones que han treballat en aquest curtmetratge, des del director fins a l’apuntador (com es diria teatralment parlant), ningú ha cobrat ni un cèntim. Aquest és un d’aquells treballs que si es fan és per voluntat pròpia, per convenciment i amb ganes d’exercir allò que saps fer de la millor manera perquè pugui ser valorat i digne de ser reconegut arreu. Aquesta és la nostra recompensa. Però part del mèrit del fet que “Dins La Fosca” pugui veure la llum de la manera i en les condicions que ho fa, és deguda també a la col·laboració econòmica de més de 60 mecenes que, desinteressadament, han volgut aportar el seu granet de sorra que ha fet possible moltes de les coses que nosaltres, com equip no ens hauríem pogut permetre. És curiós veure com en temps de crisi, des de dalt escassegen els ajuts i en canvi des de baix, des de nosaltres mateixos, els ciutadans, sembli tan fàcil fer pinya per aconseguir tirar projectes endavant. Algú s’hauria de replantejar quelcom que té mal enfocat.

I després de tota l’epopeia, ara és quan ens trobem en un dels punts més dolços de l’aventura: gaudir dels resultats. Si em pregunteu: Ho tornaries a repetir? Doncs no sé pas què us diria, la veritat. Ara per ara, i parlo per mi, crec que em trobo en una mena de ressaca catàrtica. El camí ha estat dur, però tots plegats hem après moltes coses que de ben segur ens serviran de molt per a futurs projectes. I crec que ara cal garbellar tota aquesta experiència, però sense caure en l’oblit. Quan el caminador ha realitzat una llarga i feixuga travessa, es mereix un bon descans, esbargir la ment i purificar els pulmons amb grans dosis d’aire fresc. Ja veurem si els astres es tornen a alinear per il·luminar-nos amb noves idees i noves motivacions que ens facin aixecar d’aquest repòs. Temps al temps.

Quina aventura, amics meus. Quina aventura. Mai ens hauríem imaginat viure el que hem viscut, i no sé si mai es podrà tornar a repetir una cosa igual. I estic tant agraït i dec tant a l’equip… però també dec -i molt- a la meva família, la meva parella i a les persones properes que m’estimen. No voldria acomiadar l’article sense fer esment a aquests éssers tant especials per a mi, que sempre han estat al meu costat en tots els moments i que m’han donat suport i ànims per seguir estirant del carro sense defallir. Estic molt agraït pels moments viscuts amb ells, les llàgrimes que han anat a parar a les seves espatlles, sempre acollidores, els ànims rebuts, les rialles i les emocions que ens han fet voleiar per l’estómac plegats. Les experiències que hem viscut junts, traces de vida sobre la vida. Mai ho canviaria per res del món. Gràcies, gràcies, gràcies.

Ara per ara cal esperar que “Dins La Fosca” passi l’avaluació final. A tots ens agrada com ha quedat la criatura, però des del principi sabíem amb quins inconvenients comptàvem, i és obvi que no hem de deixar mai de parlar d’un projecte amateur. Òpera prima per a molts, em permeto afegir.

El futur és incert. Ningú sap quina sort li espera a “Dins La Fosca”, i jo mateix no sé quina sort m’espera a mi. En un món de portes tancades, és difícil trobar un raig d’esperança. Si hi ha alguna cosa que he començat a descobrir (i témer) al llarg de tant temps de projectes megalítics, és que al final no compta quina formació o experiència tinguis, ni els anys d’estudis ni carreres de prestigi, quins noms t’acompanyen i t’apadrinen o si vas tu sol pel teu compte. En aquest punt on manca la feina, on la cultura i les arts estan tant desprestigiades, sembla que els horitzons siguin ben negres per tots aquells que anhelen llaurar-se un camí per poder-se guanyar la vida fent allò que somien fer. Aquestes són unes grans pèrdues per la societat, que personalment lamento i que crec que lamentarem tots tard o d’hora. Així que com sol passar a tot arreu i que en projectes com “Dins La Fosca” queda demostrat, allò que veritablement és d’admirar i d’apreciar, és la dedicació, l’amor i la cura amb què es fa cada cosa. Un projecte com aquest no tindria sentit si tot allò que hem fet no ho haguéssim fet amb aquesta constància i amb aquestes ganes de deixar-nos-hi la pell per fer-ho de la millor manera que podiem i demostrar de què som capaços aquest grup de joves que tan sols esperen que hi hagi algú que valori aquests aspectes, fora d’enlluernar-se amb “enganyosos” aparadors. El talent està a tot arreu, i si ningú li dóna una oportunitat, mai se sabrà si aquest talent que es perd val realment la pena.

Al final, tot es limita per les decisions que prens tu mateix i la constància amb la qual lluites per tal de poder acomplir-les. I cada batalla pren el seu temps, i necessita d’una bona estratègia. Però sobretot s’ha de ser conscient de que la meta, sempre, ha de ser arribar a estar content amb allò que has triat (tocant de peus a terra, és clar). Cadascú ha de ser amo de la seva pròpia realitat. Així que lluiteu per allò que estimeu i no defalliu. La importància de caure, és tornar-se a aixecar!

Autor: Joaquim Sicart Bertran

8 anys descobrint pel·lícules

Il·lustració realitzada per el 8è aniversari del blog cinèfil "Descubrepelis" (2015) http://descubrepelis.blogspot.com/

Avui tinc el plaer de presentar-vos una nova il·lustració que se suma al carrusel. Es tracta d’un encàrrec molt especial per commemorar el 8è aniversari del blog Descubrepelis, un raconet del nostre ciberespai on s’estima el cinema i la cultura, i on amb una lloable constància ininterrompuda durant tots aquests anys, el seu autor ens ha apropat pel·lícules de tot tipus, gènere i color. El seu propòsit -en paraules seves- és ben clar: “Ajudar al lector a trobar aquella cinta que desconeix i necessita veure, o per obrir una mica la curiositat de la qual havia descartat el seu visionat.”

He de dir que quan t’encarreguen una cosa així, que a més a més està relacionada amb un art que també estimes i on se’t permet fer aquest joc de combinacions artístiques, és un veritable gust poder-hi treballar. Sobretot quan es tracta de “companys” de batalles (cinèfiles i cibernètiques). Així que per la meva part, només queda deixar constància del meu agraïment per permetre’m formar part d’això. Avui tot el protagonisme és per Descubrepelis.

No dubteu en visitar la seva pàgina si mai voleu trobar una bona ressenya o descobrir alguna cinta interessant, o també la seva pàgina bessona, Descubrelapeli, on podreu participar en un viciós joc d’endevinar pel·lícules a través de fotogrames com a única pista. I participeu en els comentaris gent, que ja sabeu que darrere d’aquest tipus de pàgines hi ha una persona que entrega temps, dedicació i amor per donar-vos a conèixer el seu treball, i interactuar amb ells i rebre el vostre feed-back és la recompensa més gran que poden(m) obtenir!

Sigueu bons minyons i mireu bones pel·lis!

CINE (IN)CULTE – “LA MÁSCARA DE LA MUERTE ROJA”

Poster - Masque of the Red Death, The_01

Podria ser casualitat (o no) que en aquesta segona entrada dediqui el meu temps en parlar d’un film protagonitzat pel mateix actor que en l’anterior. També podria ser casualitat (o no) que el film en qüestió tracti sobre un tema tan actual com és la propagació d’una malaltia contagiosa i les picabaralles entre pobres i poderosos per aconseguir escapar-se’n. Però el cert és que en aquesta ocasió, el que em cridava més d’aquesta cinta era l’adaptació d’un clàssic d’Edgar Allan Poe –“The Masque of the Red Death”, 1842–, llegenda altament recorreguda al llarg de la història literària, i a la vegada present en desenes de pel·lícules amb petits o grans cameos. Ara però, aquest mite ocupa l’atenció principal del film, i ens submergeix de ple en l’univers fosc i emocionant del famós escriptor americà.

Edat Mitjana, segle XII. Mentre una plaga devastadora -coneguda com la Mort Vermella- delma la població d’una petita província italiana, el sàdic i excèntric príncep Pròsper es tanca amb els seus amics en una de les seves propietats fortificades per evitar el contagi. Per evadir-se de la tragèdia, decideix organitzar una festa de màscares, en la qual sotmet als convidats a tot tipus de jocs depravats, dels quals només podran sortir indemnes pocs innocents.

Roger Corman, una vegada més, s’encarrega de portar a la pantalla gran un dels molts relats d’Edgar Allan Poe. Se sent còmode amb el gènere i es fa evident que també se sent còmode amb Vincent Price, qui torna a protagonitzar la pintoresca cinta. Amb 7 produccions més basades en adaptacions de Poe, The Masque of The Red Death (1964) esdevindria la seva última cinta dedicada a una obra del famós escriptor.

L’eix vertebrador de la història que ens pertoca gira entorn un plantejament dantesc sobre la vida i la mort, el bé i el mal, entre Déu i El Senyor de les mosques. Un veritable debat teològic derivat no se sap ben bé fins a quin punt a causa de la bogeria o de les activitats ocultes que realitza Pròsper, i que ha sobrevolat per totes les civilitzacions al llarg dels temps. Amb tot, s’escenifica una vegada més l’eterna lluita de poders que des de temps immemorials ha acompanyat la consciència de l’ésser humà. Però com sempre, aquesta lluita sembla estar predestinada al mateix final: un desenllaç salomònic i adoctrinador, que aquesta vegada se’ns presenta acompanyat per la reflexió del poder que té el Temps csi, si, en majúscules– sobre totes aquestes coses. El Temps, etern i imparable, marca cada un dels actes que hom decideix realitzar al llarg de la seva vida. Al cap i a la fi, durant la nostra existència no som més que una espurna fugaç en el transcurs de la història. Encara que alguna vegada puguem arribar a experimentar els moments més àlgids de la nostra vida i creure’ns ser el melic del món, el rellotge de la Mort no s’atura per ningú. Tard o d’hora la Mort Vermella interromprà triomfalment el nostre ball de màscares per recordar-nos que tots tenim el nostre temps. Així doncs, només hi ha un bàlsam sobre la faç de la terra que ens permeti oblidar el permanent tic-tac de fons: l’amor que ens dota d’humanitat.

red death

A La Máscara de la Muerte Roja podem veure exemplificar això una vegada rere una altra i en diferents dimensions. Potser ens pot passar per alt en la primera part de la cinta –els nostres ulls encara s’han d’acostumar a les llicències, els efectes especials i l’estètica–, però a mesura que avança la trama va adquirint profunditat fins conduir-nos a un clímax digne de menció, on no s’escatimen recursos i on la moralitat que Poe ens volia explicar adquireix un sentit majúscul. És per això que una cinta com aquesta agraeix un revisionat de tant en tant, per no deixar escapar cap detall dels que ens volen transmetre els seus autors, malgrat que la versió de Corman es prengui certes llicències artístiques a l’hora d’explicar-nos fidelment el relat de Poe.

I sí, potser aquesta pel·lícula ens pot semblar un xic kitsch –no oblidem l’època en què està feta–, però per res del món es torna casposa o avorrida, i mostra una maduresa narrativa notable. Conté tots els ingredients per convertir-la en una cinta inoblidable i recomanable: Aventures, traïcions, pecats capitals, balls de màscares, debats morals, suspens, horror, lliçons, una paleta cromàtica d’allò més Pathécolor i, sobretot, un esplèndid Vincent Price en un paper brodat. Potser és per la suma de tot plegat que els crèdits de tancament aconsegueixen hipnotitzar-te fins al final.

Autor: Joaquim Sicart Bertran

CINE (IN)CULTE – “EL ABOMINABLE DR. PHIBES”

Avui estem d’estrena, i és que tinc el plaer d’inaugurar una nova secció dedicada a comentar tots aquells treballs de l’àmbit cinematogràfic que, per les seves característiques concretes, es podrien considerar cintes de culte. O si més no, pel culte d’un servidor, a qui li haureu de concedir certes llibertats a l’hora de presentar-vos-les, doncs aquí on em llegiu no és que sigui ni de molt lluny un expert en cinema i molt menys en pel·lícules de culte –per això lo de (in)culte, per si encara no ho havíeu atalaiat–. Així doncs, amb aquest justificant, deixeu-me que us presenti algunes de les perletes que constitueixen el culte de la meva religió cinematogràfica personal. Ja em permetreu la irreverència.

the-abominable-dr-phibes.21365

El Abominable Dr. Phibes (The Abominable Dr. Phibes, Robert Furest, 1971). Qui m’hauria dit mai a mi que em cauria una pel·lícula com aquesta a les meves mans? És cert que n’havia sentit alguna referència últimament, però a vosaltres us sonava d’abans, aquest títol? A mi tampoc. Però suposo que és una d’aquelles cintes que, si t’agrada el cinema fantàstic i de terror, tard o d’hora et troba a tu, per molt que tu no la busquis a ella. M’agrada molt quan em passen aquestes coses, perquè és una situació en què quan comença, no saps pas si en sortiràs ben parat o si pel contrari t’emportaràs una decepció. La simple i prometedora diversió del moment ja val la pena com per llançar-se a la piscina i entretenir-te una estona:

Després que un equip de cirurgians acabés amb la vida de la seva esposa en una destralera intervenció quirúrgica, el Dr. Phibes (Vincent Price), un diabòlic personatge, assassina a alguns d’ells amb terribles mètodes trets d’antigues escriptures. El detectiu de Scotland Yard (Peter Jeffrey) li segueix la pista amb l’ajuda del doctor Vesalius (Joseph Cotten), el cap de l’equip mèdic que va operar a la dona de Phibes.

Amb aquests ingredients sembla que el producte resultant de tot plegat pugui optar a dos tipus de final: o un de brillant, o un de pèssim. La veritat, és que a hores d’ara encara no sé ben bé com classificar-ho. Estem davant d’una veritable raresa –sí, l’impressió inicial que ens transmetia el títol de la cinta es fa extensible al llarg del metratge–. És inevitable sentir-se un xic desconcertat o confós mentre visionem aquesta pel·lícula, ja no per la seva descol·locadora estètica (una barreja d’anys 20’s i 70’s d’allò més kitsch), sinó per la flaquesa del seu guió, que en moments et fa pensar que estàs presenciant una comèdia britànica en lloc del terrorífic drama slasher que pretén ser –això sí, de sèrie B ambdues opcions–. Estem parlant d’un film de Robert Furest –el de Cumbres Borrascosas (Wuthering Heights, 1970)–, un director que, amb un clar favoritisme pel terror i el thriller, poques vegades reté la seva predilecció per els éssers fantàstics creats per la mà de l’home, robots, androides i ciència i fanatisme. El ventall temàtic de les seves pel·lícules és d’allò més variat, i en el cas que ens pertoca, ho trobem palès en la mateixa trama en si, de la mà dels guionistes James Whiton i William Goldstein, qui semblen haver congeniat a la perfecció amb l’univers de Furest.

Dr Phibes

És per això que l’espectador, tot visionant aquesta cinta, pot percebre escenes o detalls familiars evocadors de tants referents cinematogràfics anteriors. El Dr. Phibes –passant per alt el seu caràcter malèvol– podria ser una fidel reproducció de la mateixa paleta cromàtica que el seu director. No ens estranyi reconèixer, doncs, en el rostre de Vincent Price un reprimit Fantasma de l’Òpera, un assedegat compte Dràcula o un delirant Dr. Frankenstein. Totes aquestes combinacions no són gratuïtes, ja que el relat secunda fonamentalment les mateixes premisses sentimentals amb què ho feien les obres referenciades. No és en va aquest homenatge reconegut a la mitologia cinematogràfica del fantàstic i el terror. Com tampoc ens estranya que cintes contemporànies li facin el seu propi homenatge, o que slashers tan actuals com Saw (ídem, James Wan, 2004) ens remetin a L’Abominable Dr. Phibes. Sense oblidar la corresponent seqüela que el mateix director va realitzar, escriure i dirigir tan sols un any més tard (Dr. Phibes Rises Again, 1972), potser per donar continuïtat al possible i atractiu fil que es podia seguir de la seva antecessora, o potser per saciar la fam narcisista d’un director obsessionat i enamorat del gènere i del seu propi reflex. Qui sap.

Amb totes aquestes rareses, un se n’adona –apoltronat al sofà– de la veritable sort que ha tingut de poder visionar aquesta pel·lícula, ja no per la seva qualitat, per la seva originalitat, o pel seu brillant guió com he dit abans, sinó per l’espectacle demencial que representa des del principi fins al final, quan per sorpresa de tots, ens presenten els crèdits de tancament amb un inesperat “Over The Rainbow”.

Autor: Joaquim Sicart Bertran
De "La Bella Durment" a "Roncs"

Versió Alterada

          Amb la recent estrena de “Maleficent” als cinemes, he volgut revisar alguns títols del món de l’animació i la fantasia cinematogràfica per intentar donar-los-hi una volta de truita.

          Frozen, Metegol, Planes, Brave, Tangled, Up, Enchanted, Cars, Monsters Inc, Dinosaur, Madagascar, Atlantis, Megamind, Antz, Robots, Rio, Epic, Nocturna… Què tenen en comú totes aquestes pel·lícules? Ben poca cosa. Excepte que totes elles són obres d’animació, que estan realitzades de l’any 2000 fins avui, i que com a títol compten, tan sols, amb un mot.

          Aquests només son algunes de les cintes que en els darrers 14 anys han optat per titular-se amb una sola paraula (normalment nom comú o adjectiu). Però n’he deixat moltes d’altres al tinter, sense comptar els centenars de títols formats per un nom propi. Situant-nos amb més perspectiva, al llarg de la història del cine d’animació es podrien comptar milers de pel·lícules (independentment de la seva factoria) que han optat per titular els seus treballs amb una sola paraula. Un únic mot, de vegades, és més descriptiu que el clàssic concepte d’un “títol amb noms i cognoms”, però també pot ser efectiu no només per situar l’espectador en una història, sinó per transmetre-li el concepte de la trama. A vegades, també serveix per refrescar l’aspecte i la sonoritat de la cinta, mitjançant una síntesi buscada expressament per resultar més atractiva al públic actual.

          Davant les darreres i més recents estrenes d’animació “unititulars”, he volgut realitzar un experiment. Què passaria si algunes de les clàssiques pel·lícules d’animació (de Disney en aquesta ocasió) estiguessin titulades seguint aquests preceptes? Alguns títols ens podrien arribar a fer un espòiler total de la cinta, però d’altres desprendrien una punyent crítica subliminal a les trames corresponents. Sense cap més pretensió que la de jugar, permeteu-me la llibertat de presentar-vos aquests 10 títols alterats. Demano disculpes amb antelació per si li esbudello alguna pel·lícula a algú. Espero que hi acabeu trobant l’humor sarcàstic amb el qual ho he fet.

Autor: Joaquim Sicart Bertran
Disseny complet del CD "Imposita" de Tomàs Simón. (2014) www.tomasimon.net

Presentació del cd IMPOSITA, de Tomàs Simón

          Fa uns mesos es va posar en contacte amb mi una persona que sempre ha despertat la meva absoluta admiració i respecte: Tomàs Simón. Músic, compositor, melòman, artista i mestre. Ja fa una colla d’anys que tinc el plaer de conèixer-lo, i des d’aleshores, mai ha deixat de sorprendre’m pel seu innegable talent creatiu. Si ens poséssim a analitzar tota la seva trajectòria artística no acabaria mai, però podeu tafanejar en la seva web i deixar-vos meravellar.

          Com anava dient, seria a finals de 2013 quan Tomàs em va proposar un projecte comú que m’ompliria d’il·lusió. Es tractava de dissenyar el nou disc que estava preparant, un recull de diferents composicions realitzades en els últims 10 anys, i interpretades per una orquestra al complet. No m’ho podia creure! Des del primer dia, un dels meus somnis sempre havia estat combinar ambdues trajectòries artístiques. He d’assumir que la música m’agrada. No sé fins a quin punt com per considerar-me igual de melòman que un professional de l’àmbit, però me l’estimo. Com a art i com a transmissora d’emocions i missatges. I des que vaig conèixer l’obra de Tomàs Simón, sempre m’havia sentit impulsat com per formar-hi part d’alguna manera o altre. Malauradament, els meus talents no van gaire més enllà de l’àmbit visual i plàstic, així que de tocar algun instrument ni en parléssim. Però en aquest cas, d’això es tractava, de complementar-se l’un amb l’altre i treure un treball comú cadascú amb allò que dominava. La predisposició era total, i de seguida ens vam posar mans a la feina. Emoció. No tan sols estava fent realitat allò que tant havia esperat poder fer, sinó que a més, es tractava del primer disc del compositor, pel que la responsabilitat era gran.

          El passat dia 6 d’Abril de 2014, i després d’uns mesos de feina per ambdues parts, proves de disseny, assajos i enregistraments, va tenir lloc a Amposta la presentació del disc. Un acte realment emotiu, amb la interpretació en directe de tres de les obres que conformen el cd.

Orquestra de vents i percussió ‘Imposita’ en la presentació del disc.

          Com ja he dit, es tracta d’un recull d’un total de 8 peces. Evidentment es fa difícil plasmar en un sol disc tota la feina feta en 10 anys, però personalment, trobo molt encertada la selecció feta. És completament descriptiva i variada, i esdevé un retrat molt acurat sobre les brillants capacitats creatives i l’evident talent de Tomàs. Una música creada des de l’ànima, plena de vigor, imaginació, força i esplendor. Música que s’impregna de les qualitats descriptives de les bandes sonores per anar més enllà d’aquest concepte i atorgar-li un segell totalment personal però sent fidel a les arrels.

          S’hi pot escoltar des de un pasdoble, Imposita, inspirat amb la ciutat natal de l’autor, Amposta, on la música sembla que flueixi fresca, alegre i brillant com el riu Ebre. També conformen la variada llista de tracks tres fantasies: La Via Augusta, evocant un record a l’època romana quan per les nostres terres mediterrànies hi desfilaven legions de soldats d’una punta a l’altre del territori. Hornland, una fantasia per a trompa i banda, amb Toni Alburquerque com a solista, on l’oient es trasllada en un temps passat, amb rics paisatges esquitxats de castells on hi conviuen herois, vencedors i vençuts. I finalment la fantasia Atlàntida, fa navegar la imaginació cap a la mítica illa, la seva gloriosa existència i el seu decadent i silenciós repòs sota l’oceà. Però hi ha lloc per tot en aquest disc, fins i tot per un parell de suits descriptives: La Llegenda de Sant Jordi i Tots Per Un i Un Per Tots, unes narracions musicals que aconsegueixen explicar una llegenda tan èpica i nostrada com la de Sant Jordi, presentant-nos un context medieval ple de vida, amor, delicadesa i brutalitat. Així com la suite dedicada als Tres Mosqueters ens endinsa en les aventures dels famosos personatges d’Alexandre Dumas. Conclou el disc una obertura, Silvertown, inspirada amb el llegendari Oest, el mític ferrocarril que creua el territori Apatxe i els frenètics assalts a les diligències. Com a Bonus Track, un curiós Divertiment per a Cucut i Banda permet un veritable joc interactiu, on un entremaliat cucut s’encarrega d’anar fer ressaltant tot el conjunt musical de l’orquestra.

           Com a curiositat, dir que l’orquestra encarregada d’enregistrar aquest disc ha estat creada especialment per l’ocasió, aplegant uns 55 professionals de diferents punts geogràfics, membres de la Unió Filharmònica d’Amposta, la Lira Ampostina i l’Agrupació Musical Rapitenca. Es va batejar el conjunt amb el nom d’Orquestra de Vents i Percussió Imposita i està dirigida per Sergi Costes.

El director Sergi Costes (dreta) entrega la batuta a Tomàs Simón (esquerre) perquè dirigeixi el bis.

           Com es pot comprovar, Imposita ha esdevingut molt més que un pasdoble. I potser per això no és d’estranyar que, una òpera prima tan especial com aquesta, no rebés altre nom que aquest. Leitmotiv a partir del qual vam decidir centrar el disseny artístic. Imposita, Amposta, terra que es fon amb el mar i aigua que es fon amb la sorra. L’aigua és la veritable font de la vida, des dels orígens mateixos del nostre planeta fins a les grans extensions d’aquesta terra tan lligada a ella i que aconsegueix fer-hi créixer tot tipus de collites. L’aigua com a origen, com a element primari, on dins d’ella hi convergeixen infinitat de colors, de corrents, de profunditats…. No podia haver-hi millor element per descriure Imposita que l’aigua. I per això, des de la primera a l’última pàgina d’aquest disc el que hi trobareu serà això. Aigua. Imposita. I suspeses entre l’aigua notes, partitures, històries, llegendes, persones, instruments, noms, paraules. Elements que s’han reunit en un riu d’aigua seguint la mateixa corrent: la que la creació de Tomàs impulsa.

           Ara que escric aquestes línies tot escoltant Imposita, me n’adono més que mai de l’enorme talent d’aquest compositor que ha pogut veure materialitzar un somni. El primer de molts, n’estic segur. Un treball com aquest esdevé un retrat del seu creador, i això és motiu per estar-ne ben orgullós.

           Per la meva part, ha estat un veritable honor donar imatge a aquest recopilatori de 10 anys de somnis. Estic plenament agraït per l’enorme oportunitat que se m’ha brindat, i només desitjo que aquest sigui el primer gran treball de molts més conjuntament. Espero que d’ara endavant, siguin moltes les persones que tinguin l’oportunitat de conèixer l’obra de Tomàs Simón i submergir-se en les melodies i les imatges que ens regala Imposita, tant com el seu creador ha fet per convertir-ho en una realitat.

Autor: Joaquim Sicart Bertran

Telegram, t’estimo!

          Obro el Whatsapp, em disposo a escriure un missatge a algú i… oh! Què li passa al meu mòbil que no m’escriu? Rumia que rumiaràs… Com pot ser? Si no fa tant de temps que me’l vaig comprar! Això d’eliminar els botons i fer-ho tot tàctil… serà que no em detecta el dit? No pot ser, perquè la resta de funcions (obrir programes, pestanyes, menús…) responen correctament. Quina ràbia. Puc enviar emoticones però pel que fa a l’escriptura, res de res. A veure si serà algun virus. Teclejo enfurismat moltes lletres a la vegada. Finalment comença a escriure. He d’esborrar això de “sbnmwjhkewiurewpaskncax” i posar-me a escriure el que volia dir. Per cert, què volia dir?

          Segur que això t’ha passat alguna vegada. I si no, temps al temps. Al principi em pensava que era qüestió de dies, però després de comprovar que era una cosa freqüent, vaig decidir consultar-ho a la companyia telefònica. La seva resposta: Et queda poca memòria al mòbil i quan això passa algunes funcions es col·lapsen. Prova d’esborrar algunes aplicacions i d’actualitzar quan toca les altres.

          I aquí comença l’epopeia. Fa temps em van vendre la moto de que podia ampliar la memòria del meu mòbil, i ho vaig fer fins a 1GB, una xifra gens envejable. D’aquesta manera esperava no tenir problemes de falta de memòria. Però vet-ho aquí que les aplicacions, les famoses, estimades i tan indispensables aplicacions, no s’instal·len a la targeta de memòria SD, sinó que ho fan a la memòria del dispositiu intern del mòbil, el qual tan sols compta (en el meu cas) d’uns tristos 180MB.

           Abans de tenir 3G i internet al mòbil, tan sols comptava amb wifi, pel que l’ocupació d’espai de memòria al mòbil no era un problema. En tenia i de sobres. Però amb el traspàs a contracte i la conseqüent instal·lació d’internet al mòbil, el volum d’ocupació de memòria de moltes aplicacions lligades amb la xarxa han estat la gota que ha fet vessar el got, o els megues que han fet petar la memòria, com es prefereixi.

          Molt bé – Vaig dir-me – Doncs serà tan senzill com prescindir d’aplicacions tontes i anar buidant el caché de les aplicacions que vull mantenir. Però oh la là! Vaig al·lucinar quan vaig veure que el senyor Whatsapp m’ocupava (repic de tambors) més de 34MG! Quan la resta d’aplicacions ocupen una mitjana de 8MB. Quina barbaritat! – Vaig dir-me – Hauré de viure condemnat sota l’implacable Whatsapp i la seva set insaciable de megues.

          Però vet-ho aquí que un bon dia, uns senyors russos van tenir una brillant idea: Van plagiar el Whatsapp però amb unes quantes diferències, tot batejant-lo amb el nom de Telegram. El farien de codi obert, i el dotarien d’una seguretat i privacitat que no té res a veure amb la del Whatsapp, ja que no disposa d’un “magatzem” físic, sinó que tot s’emmagatzema en el “núvol”, amb els avantatges de recuperació de dades que això comporta. Missatges xifrats, xats secrets, possibilitat d’autodestrucció de missatges, i sense deixar rastre a cap servidor. Però, oh Déu meu, la millora més notable és la de poder silenciar els grups permanentment! Si us he de ser sincer, al principi tenia les meves reticències (com tothom) per passar-me al Telegram, però aleshores vaig pensar que també en el seu moment les vaig tenir per baixar-me el Whatsapp. Des de llavors convisc amb els dos serveis. Què hi podia perdre? Al cap i a la fi, Telegram és GRATIS!

Aquesta imatge segur que us sona. No cal que m’extengui més per explicar els clars avantatges i meravelles de Telegram sobre Whatsapp.

          El contraatac no va trigar a arribar de mans de Facebook, que va comprar Whatsapp per més de 13.800 milions d’euros. Però això no va servir per fer que Whatsapp millorés la seva manera de treballar. És més, Facebook va anunciar que pròximament, les fotografies que comparteixes per Whatsapp es guardarien també en una nova carpeta al teu mur personal de Facebook. Que estem bojos? Encara sort que jo em quedo amb el meu Telegram, on tinc l’opció de crear xats secrets on tot allò que dic i comparteixo no surt d’allà i es pot fins i tot autodestruir.

.

          Seguint amb la meva història, no fa gaire Whatsapp em demanava que necessitava actualitzar-lo. Vaig pensar que podria passar, que ja tenia el mòbil prou saturat. Però em vaig recordar del consell de l’operadora, i vaig pensar que si l’actualitzava, tot plegat ajudaria a descongestionar l’aparell. Uns collons. Només per l’actualització es necessitaven 13MB lliures (megabytes d’or dels quals jo no disposava). Vaig haver d’esborrar cachés, historials i altres aplicacions, fins a acabar esborrant totes les dades de Whatsapp. A la fi em podia actualitzar l’aplicació dels nassos, i quan vaig anar a restaurar les dades… Sorpresa, Sorpresa!

“Felicitaciones! Listo para continuar, hemos restaurado 45.660 mensajes.”

          Hola? He llegit bé? Perquè coi vull conservar 45.660 missatges? Què és això, com un historial mèdic on hi han registrats fins i tot els pets que em tiro després de dinar? Ara entenia, més que mai, perquè el Whatsapp m’ocupa 34MB en el dispositiu de memòria interna i el Telegram només 13. Frustració, cabreig, sensació d’estar presoner d’una cosa que no vull. Atabalament, maldecaps… i a sobre he de pagar 0,89€ l’any per tots aquests marrons?

“Le quedan 10 meses de servicio.”

          Em diu un missatge una vegada complementada la restauració. Doncs seràn els últims 10 mesos de servei que et donaré. I perquè no puc anul·lar el contracte, que sinó…

          Si hi ha alguna lliçó que he après durant tot aquest temps és que el 95% de problemes que li sorgeixen al meu mòbil estan provocats pel Whatsapp. Sembla impossible, però és real. I això ho he comprovat cada vegada que l’he esborrat del meu mòbil i me l’he tornat a instal·lar, i si no feu-ne la prova. No us oblideu d’eliminar els arxius ocults que aquest programa amaga dins la vostra targeta! Ai… que alliberat i lleuger que es viu amb el Telegram…

          I per tots aquells que us trobeu davant l’imminent avís de caducitat del vostre Whatsap, us diré una cosa: No el renoveu. No pas per abandonar definitivament el Whattsapp, sinó perquè el mateix Whatssap us renovarà el contracte de forma completament gratuïta. Si, tal com ho llegiu. Això de pagar és només pels “rucs” es veu. Whatsapp, una vegada ha expirat el període de contracte actual, i després d’haver-te taladrejat amb avisos sobre efectuar el famós pagament de 0,89€ per un any més de servei, et renova gratuïtament el servei sense dir-te ni ase ni bèstia. Primer un mes, i després per tot un any. Això és el que fins ara he descobert tot experimentant amb diferents persones. Així que si ets un dels indecisos, aprofita aquest moment per dir hola al Telegram i acollir-te a les seves suggerents alternatives, així ja hi estaràs familiaritzat quan del Whatsapp no en parli ni la mare que el va matricular.

          Ara bé, una cosa està clara, després de parlar de tot això: Aquestes coses no ens haurien de condicionar la vida. Potser van bé per poder-se comunicar de manera instantània, eficaç i gratuïta amb la gent, però que això no ens faci oblidar que fora de casa hi ha fa un sol radiant i hi ha un món que encara existeix. I que jo us seguiré estimant igual, utilitzeu l’aplicació de missatgeria que utilitzeu. Serveixen també els missatges de fum!

          I arribats a aquest punt, jo em pregunto: M’és igual que costi 0,89€, perquè coi he de pagar pel Whatsapp?

Autor: Joaquim Sicart Bertran

SUPER HOME (IV)

2006 – SUPERMAN RETURNS

Bryan Singer

          Havien de passar 20 anys per tornar a veure volar l’home d’acer per les pantalles dels cines. Després d’una llarga epopeia per trobar la manera per fer-ho, la Warner va oferir la direcció de la nova aventura a Bryan Singer, qui havia aconseguit fer ressuscitar el gènere gràcies a les dues primeres pel·lícules d’X-men. Deixant de banda la crítica, Returns és la pel·lícula ideal per als nostàlgics de l’època Reeve, a la vegada que es converteix en una digna hereva de l’esperit marcat amb Superman I. Amb el pretext buscat en la mateixa realitat, la cinta ens explica la tornada de Superman després d’un llarg període absent. Homenatge rere homenatge, la història transpira un aire romàntic i naïf, però cuidant molt els detalls i la fidelitat al Superman de Reeve. Tant és així, que hi predomina la mateixa estètica, gairebé els mateixos ingredients (avions accidentats, robatoris de poca volada, bales al pit, noies maques al servei dels malvats però enamoradisses pel superheroi…). No sorprèn, doncs, trobar-nos amb la famosa frase sobre la seguretat de viatjar en avió, o la de “és un ocell, és un avió…” introduïda com qui no vol la cosa entre un debat editorial al Daily Planet. La senyoreta Lane tampoc es lliura aquesta vegada del mateix discurset antitabac. I descobrim que, tot i el pas del temps, encara no ha après a escriure correctament. Els homenatges es troben amagats fins en els més petits detalls.Com per exemple al museu de Geologia de Metròpolis, en la placa identificativa del mineral de Kryptonita, on a la data de la troballa s’hi llegeix 1978, any de la primera pel·lícula de la saga d’or.

Captura de pantalla 2014-03-25 a las 18.06.58          Per escollir el repartiment es va recórrer gairebé als mateixos recursos que amb Superman I: Es busca un protagonista gairebé desconegut pel públic, i s’acaba d’omplir la pantalla amb un esplèndid elenc de super estrelles i velles glòries. Brandon Routh sembla tenir el perfil ideal. Inclòs aquell rictus tan característic de Reeve, amb el mateix somriure confident de cara a l’espectador que el seu antecessor. Hi destaca l’actriu que dóna vida a Martha Kent, interpretada per la sempre encantadora Eva Marie Saint. També veiem a un decidit Frank Langella presidint el Daily Planet. Finalment, Langella no s’escapa de participar en una producció del superheroi. Recordem que ja li va anar d’un pèl per Superman III, quan es buscava un nou malvat que s’enfrontés a l’home d’acer. Fins i hi ha cabuda per Noel Neill en un petit cameo inicial. La que el 1948 va ser la primera Lois Lane en la sèrie de TV, aquí esdevé una anciana moribunda que deixa tot el seu llegat a Lex Luthor, excel·lentment interpretat per Kevin Spacey.

Recuperant material de 1978

           S’aplaudeix l’immillorable treball de rescat de les gravacions originals amb Marlon Brando i la seva posterior conversió al 3D per poder ser utilitzades en el film. La banda sonora recuperada de l’original i les escenes al camp ens evoquen plenament a aquelles bucòliques escenes a Smallville de la primera pel·lícula. Els salts que fa el jove Superman en el seu procés de descobriment i desenvolupament de les super habilitats ens recorden com, originalment, aquest superheroi no podia volar, sinó proferir uns salts vertiginosos cap al cel per tornar a posar els peus a la terra tot seguit. Sí que de totes les pel·lícules, potser és en aquesta quan es fa més palès que mai allò de “el fill es convertirà en pare, i el pare en fill”. I és que Superman sempre ha tingut aquest aire bíblic que fa que la història adquireixi diverses interpretacions i es converteixi en immortal.

Superman Returns’ (2006) EUA, 153’

  • Direcció: Bryan Singer
  • Guió:Dan Harris, Mike Dougherty, Bryan Singer
  • Música:John Ottman
  • Fotografia:Newton Thomas Sigel
  • Repartiment: Brandon Routh, Kevin Spacey, Kate Bosworth, Eva Marie Saint, Frank Langella, James Marsden.
  • Productora: Warner Bros. Pictures / Legendary Pictures / DC Comics
  • Puntuació Filmaffinity: 5,1

.

2013 – MAN OF STEEL, LA MORT DE SUPERMAN

Zack Snyder

          Una vegada més, i ara que el gènere de superherois torna a viure una bona època, no podia faltar la recuperació de l’home d’acer a la pantalla gran. Després del 2006, molts es mostraven escèptics pel que fa a una nova adaptació per al cine. Però ens hem sorprès tots en conèixer el nou Superman que ha creat Zack Snyder, conegut per dirigir els artísticament musculats 300. Què li ha passat al personatge? Li han desaparegut els calçotets vermells i llueix una imatge molt més estilitzada i fosca. No sé perquè, però crec que ens costarà poder veure com el nou Superman fa honor del seu refrescant alè a prova d’incendis, la seva visió reparadora de muralles xineses, o el seu vol per l’òrbita terrestre per fer anar el temps marxa enrere. Però tot i no compartir els mateixos recursos que les seves antecessores, sembla que aquesta nova versió ha agradat força més que els últims intents no gens menyspreables. També sap greu no sentir ni una sola nota de John Williams, però posats a reinventar-se, millor fer-ho bé. A l’hora d’analitzar l’última superproducció made in Hollywood del superheroi, un es pregunta: On recau el veritable origen de l’èxit d’aquesta? Potser és degut a una nova visió a l’hora de realitzar el guió, assignat a Cristopher Nolan, qui va saber rescatar en Batman en el seu dia. Ningú discuteix que Nolan va saber donar un bon gir al cavaller fosc de la mateixa factoria DC, però amb Batman es sostenia amb una història –la del personatge- ja fosca de per si. Què passa amb Superman? Amb els seus llampants colors blau, groc i vermell?

El General Zod de 1978 i el de 2013

         Amb el seu guió a The Man of Steel, Nolan es proposa seguir amb la línia que tant d’èxit li ha donat: enfosquir-ho tot una mica. Indagar amb els fantasmes personals del personatge i crear una història, si més no més humana, més empàtica amb el protagonista per part de l’espectador. De fet, la metàfora mateixa del títol escollit per la nova saga feia palesa una debilitat amagada en l’heroi d’acer: l’home. Tots sabíem que la tenia, però Nolan l’ha ressaltat tot dedicant una pel·lícula sencera a gairebé tan sols a aquesta qüestió. Amb aquestes premisses farcides de debat moral, sumant-hi una lluita per la supervivència del més fort, potser no és d’estranyar que la saga hagi (re)arrencat amb bon peu, tenint tan bona acollida per part del públic. Potser també ha estat un encert rescatar al General Zod i la seva tropa de Superman I per donar un enemic suggerent a l’heroi. Només cap a la part final (i compte, spoiler) ens recordem que existeix un Daily Planet, una redactora interessant, i un Clark Kent engabardinat que en la seva vida de periodista és un cúmul d’acudits sapastres. Però pel que sembla encara haurem d’esperar per conèixer una mica més profundament aquest Superman de Nolan i Snyder, ja que la propera vegada que el veurem a la pantalla gran ho farà acompanyat. Nolan per partida doble. Les seves dues creacions assumiran el protagonisme conjuntament en un crossover ansiosament esperat dirigit per Snyder novament. Ja en la versió de 2006 ens conscienciàvem que els dos herois vivien realitats paral·leles quan en un noticiari es deia que s’havia vist a Superman per Gotham. Potser la clau de tot plegat és això. La màgia d’aquell Christopher Reeve amb els decorats de cartró pedra ha quedat obsoleta. Benvinguda sigui l’era digital i tot el ventall de possibilitats que ens pot oferir. Amb aquestes cartes, qui diu que no se li pot esprémer (encara més) tot el suc que li queda al característic personatge? No sabem fins quan durarà aquesta ratxa, si Superman ha tornat per quedar-se (veure exemples com Iron Man, Spiderman…) o se’n tornarà a Krypton de nou, deixant enrere una possible segona etapa daurada. El temps ho dirà.

          El cert és que es podrien realitzar tantes lectures sobre Superman que segurament necessitaríem mitja dotzena més d’articles com aquest. Però una cosa està clara: Superman va ser el primer de tots. El foc que Prometeu va robar als déus per portar-nos-el a nosaltres. Tots els superherois que avui coneixem deuen la seva existència a Superman, o més ben dit, a Jerry Siegel i Joe Shuster. Ha esdevingut una icona pop, un referent. I com a tal, a Superman se li presenta la missió més complicada de totes: Mantenir l’essència de l’originalitat en el seu esperit i sobreviure. Però vista l’experiència i la llarga llista d’entrebancs amb els quals s’ha topat al llarg de la història, no tinc cap dubte que així serà. A no ser que es topi amb un grapat d’asteroides de Kryptonita, clar.

Man of Steel - Afiche‘Man of Steel’ (2013) EUA, 143’

  • Direcció: Zack Snyder
  • Guió: David S. Goyer (Historia: David S. Goyer, Christopher Nolan)
  • Música: Hans Zimmer, Junkie XL
  • Fotografia: Amir Mokri
  • Repartiment: Henry Cavill, Amy Adams, Russell Crowe, Michael Shannon, Kevin Costner.
  • Productora: Warner Bros. Pictures / Legendary Pictures / Atlas Entertainment
  • Puntuació Filmaffinity: 6

 

Autor: Joaquim Sicart Bertran

TWIN PEAKS – 25 ANYS DESPRÉS

          Aquesta nit es celebra una efemèride molt esperada per als seguidors d’aquesta sèrie. Normalment, quan passen aquests tipus de coses la gent les acostuma a ignorar, atribuïnt a la pròpia ficció tot allò que se’n deriva de la mateixa. Però amb Twin Peaks hi ha hagut una excepció. El seu abrupte final i les seves desenes de preguntes sense resposta van provocar que un bon nombre de seguidors poséssin atenció al següent fotograma:

          Van ser varis els motius pels quals David Lynch i Mark Frost decidiren acabar allò que tant d’èxit havia tingut. Un final més que obert i una suggerent promesa per una cita 25 anys en el futur van mantenir encesa l’esperança de moltes persones, desitjant una tercera temporada per tal de continuar amb l’espectacle de focs artificials amb els que havia tancat la segona temporada de Twin Peaks. Semblava que no haguéssim d’arribar-hi mai, però aquesta nit ni més ni menys fa 25 anys que l’esperit de la Laura Palmer va citar en Cooper en el futur, i algú se n’ha encarregat de recordar-nos-ho.

Les especulacions no han parat, però el cert és que, pel que sembla, l’efemèride només es celebrarà amb una reedició de la sèrie en les plataformes comunes de DVD i Blu-Ray. Sembla ser que no hi haurà tercera temporada. Caldrà veure si David Lynch ens regala alguna sorpresa extra després d’assabentar-nos que estava rodant nous continguts ambientats en Twin Peaks. Una cosa està clara: els que l’hem vist alguna vegada ens ha picat el cuquet de la curiositat últimament. I són d’agraïr petits gestos com la reedició de la sèrie, de la seva banda sonora (en CD i LP) properament, la projecció en cines de la pel·lícula Fire Walk With Me en 35mm, o l’organització de diferents actes i debats arreu dedicats a aquest mite televisiu. Tot això fa que em plantegi la següent qüestió:

És Twin Peaks la millor sèrie de ficció de la història? D’ella han begut X Files, Lost,  The Wire, Los Soprano, Fringe i tantes altres… L’anomenen ‘la sèrie de les sèries’, i podria entendre perquè. Tantes coses d’aquesta sèrie s’han fet lloc en la cultura popular que és fácil trobar-la irresistible.

          No fa gaire temps em van brindar (l’agraïda) oportunitat de veure per primera vegada aquesta sèrie televisiva dels 90, que tansols compta amb dues temporades però que esdevé una sèrie clau per entendre la creació de moltes de les nostres sèries preferides actuals. És innegable que Twin Peaks és un referent descomunal, desbordant de l’univers de David Lynch. Tota aquella persona que gaudeixi amb els serials televisius ha de veure-la tard o d’hora. Però jo només l’he vist una vegada, i comprenc que si la vull entendre més (no dic comprendre del tot perquè Lynch ens ho enreda força, i no xerro més perquè faria spoiler) l’hauré de veure alguna vegada més.

El que en un principi sembla una telesèrie de tarda, va agafant moltes més dimensions a mesura que avançen els capítols. Està plena de girs, rareres, moments èpics i personatges que s’han convertit gairebé en icones pop de la cultura americana. Espatarrantment visual, farcida d’un humor que comparteix pantalla amb el suspens d’una manera fluïda i contagiosa, i un guió d’allò més ric en matissos. Com la seva banda sonora, fil immemorial que complementa tot el pack amb una cirereta de melodies delicisoes i suggerents.

         Tansols puc treure’m el barret davant d’aquesta criatura, alegrar-me per haver vist un fragment de la Gran Història (amb majúscules) que va servir per portar-nos més històries a la petita pantalla, i citar des de la meva humilitat una bona reflexió que he trobat per aquí:

“Decidir quina és la millor sèrie dels últims trenta anys, etapa en la qual la ficció televisiva realment ha aconseguit una maduresa incontestable, és com decidir sobre la millor pel·lícula de tots els temps. Un contrasentit amb totes les paperetes de resultar reduccionista. Cadascú tindrà la seva, i segurament sigui una sèrie fantàstica. Però hi ha qüestions que no deixen espai per al debat. Com per exemple que ‘Twin Peaks’, la meravellosa sèrie de David Lynch, de la qual molts diuen -i encara no sé per què- que la seva segona temporada era un horror (a mi em va semblar tan brillant com tota la resta), però que no hi ha dubte que mereix estar en l’Olimp de les creacions televisives per l’enorme risc conceptual, per la seva cuidada posada en escena, per la personalitat desbocant que emana de tots els seus fotogrames, i perquè va canviar per sempre la forma de fer i consumir televisió. Amb ella la narració audiovisual tornava als orígens de lo narratiu i de l’audiovisual cinematogràfic. És a dir, la telesèrie. I Lynch, que és un geni faci el que faci (encara que faci estupideses, que fer-les les fa també) pot estar molt orgullós d’ella.

Que ‘Twin Peaks’ guanyés per molt poc a ‘Mad Men’ té la seva gràcia, doncs no existiria ‘Mad Men’ sense ‘Twin Peaks’, per molt diferents que siguin. Però en la inoculació del misteri, en la dilatació dels temps psicològics dels personatges, en la presentació del drama, és pràcticament el mateix territori. Considerada la més potent sèrie de l’actualitat, la sèrie de Matthew Weiner és impressionant en tots els detalls. Tal vegada massa perfecta, lleugerament desapassionada. També té la seva gràcia que en l’anomenada “repesca”, en la qual es va incloure la inicialment no competidora ‘Breaking Bad’, guanyés de nou ‘Twin Peaks’, doncs novament la sèrie de Vince Gilligan no existiria, o almenys seria molt diferent, si abans Lynch no hagués fet la seva. El fosc i inoblidable drama de Walter White (aka Heisenberg) mereix estar considerat, pel seu significat de viatge interior despietat, del triomf de l’orgull enfront de l’adversitat i enfront dels propis sentiments, com una obra més que notable, però en la seva posada en escena, en la creació del suspens i del misteri, en el dibuix d’un microcosmos autosuficient, la fundacional és la sèrie de David Lynch.”

          I si algú ha arribat fins aquí tot llegint, espero que se li hagi despertat el cuquet per donar un cop d’ull a aquest mite. I de regal, un consell: No defalliu i arribeu fins al final. I en tornem a parlar!

PER APROFUNDIR MÉS

La televisión jamás volvería a ser lo mismo...

Twin Peaks FAQ

Simbología de Twin Peaks

Forum

Autor: Joaquim Sicart Bertran